Vocabulari tema 4

Vocabulari tema 4

• 1.
  1 ABSOLUTISME Sistemapolític en què el governant o la institució que exerceix les funcions de govern no té limitacions de tipus jurídic. Bé que no sempre ha adoptat formes monàrquiques, la forma més usual de l'absolutisme ha estat la monàrquica, com la dels segles XVII i XVIII. No hi ha un cos unificat de doctrina de l'absolutisme. Hobbes, el pensador més important d'aquest corrent, basà la seva concepció sobre un individualisme laic i utilitari i una concepció pessimista de la condició humana, que ve a justificar la necessitat d'un ordre polític per submissió. Bossuet fonamentà l'altre corrent important de l'absolutisme en la tradició i en la providència. Amb l'accessió del liberalisme, aquest corrent remarcà l'aspecte de tradició (Joseph de Maistre, Louis de Bonald) i originà el tradicionalisme modern. AFRANCESATS. Nom amb què es conegueren els individus que col·laboraren amb el rei Josep I d'Espanya, germà de Napoleó Bonaparte. Cal situar l'aparició del mot cap al 1811, car abans hom parla de cooperació amb l'invasor, d'infidelitat, de traïció. En principi, el partit afrancesat s'havia nodrit dels mateixos personatges encimbellats pel motí d'Aranjuez (març 1808), antics perseguits de Godoy, que havien aconsellat (primavera del 1808) a Ferran VII de fer el viatge a Baiona, a fi de consolidar-se en la corona, però que, convençuts, a la fi, de la ruïna inevitable dels Borbó, acabaren per reconèixer la conveniència d'un canvi dinàstic que regenerés el país. ANTIC RÈGIM. Organització política, econòmica i social existent a Europa després del període feudal i anteriorment a les revolucions burgeses. El terme fou emprat inicialment -sobretot per Tocqueville- referit a la situació de l'estat francès abans de la Revolució Francesa, però posteriorment ha esdevingut un concepte historiogràfic aplicat als diversos països de l'Europa moderna. Bé que experimenti variacions segons els diferents països, hom considera que el període de l'antic règim s'inicià en el Renaixement, amb l'aparició de l'estat modern, que comportà la consolidació de la monarquia absoluta i una administració pública cada cop més centralitzada. Sense destruir-les, la nova organització se sobreposà a les relacions econòmiques pròpies de la societat feudal i es caracteritzà per la creació d'una societat estamental basada en el privilegi d'unes classes -noblesa i clergat- que fruïen de nombroses exempcions, mentre que tota la pressió fiscal requeia sobre les classes populars, burgesia inclosa. El procés d'acumulació capitalista enfortí la burgesia, que, en fer la seva revolució, trencà aquesta situació, que desaparegué definitivament en consolidar-se la Revolució Industrial. APOSTÒLICS. Membres de la facció extrema de l'absolutisme espanyol des del 1823 fins al començament de la primera guerra Carlina. CARTA ATORGADA. Carta constitucional atorgada per un sobirà. Es diferencia d'una constitució perquè no és obra d'una assemblea, sinó concessió del cap d'Estat; per tant, no esmenta la sobirania nacional ni la divisió de poders. El nom deriva probablement de l'hàbit d'anomenar junta apostòlica determinades reunions de clergues (per a repartiment de tributs, etc); aquest mateix nom de junta apostòlica fou adoptat per una junta constituïda a Galícia el 1820 per a lluitar contra el règim constitucional. CONSTITUCIÓ. Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells. CRIOLL –A.A l'Amèrica colonial hispana, fill de peninsular nascut a Amèrica. El nom s'estengué per l'Amèrica portuguesa i francesa i àdhuc per les colònies d'altres continents. El reduït nombre de dones blanques emigrades a les Índies occidentals motivà que els criolls fossin un grup numèricament escàs en comparació amb els mestissos,
• 2.
  2 bé quesuperior al dels peninsulars. Durant els ss XVI i XVII els criolls participaren en la vida colonial en les mateixes condicions que els peninsulars i assoliren una elevada posició social i econòmica, però sense arribar encara, en general, als alts càrrecs polítics. DRETS SENYORIALS. Drets derivats de la possessió i domini de les propietats dels senyors feudals. N'hi havia de dues classes: els drets territorials (= SENYORIU TERRITORIAL), resultat de l'explotació econòmica de les seves terres, que incloïen prestacions personals i impostos en espècies, i els drets jurisdiccionals (= SENYORIU JURISDICCIONAL), a través dels quals el senyor podia exercir atribucions de caràcter públic en les seves propietats, com ara dictar ordres i reglaments, fer justícia sobre els habitants del seu territori i sobre els transeünts i gaudir del dret d'immunitat, que donava autonomia al seu territori respecte el poder reial. DEPURACIÓ. Acció política encaminada a mantenir i a garantir l'homogeneïtat político-ideològica d'un règim polític mitjançant l'eliminació dels membres considerats perillosos i desafectes. FRONT PATRIÒTIC. Sector majoritari de la població, integrat per tots aquells que rebutjaven la invasió francesa. Ara bé, en el si d’aquest grup podem trobar una manca d’uniformitat, de creences i d’objectius que derivarien en posicions polítiques antagòniques (el poble, la noblesa i el clergat, els il.lustrats, els liberals). GUERRA DELS MALCONTENTS. Alçament armat promogut el 1827 a Catalunya pels ultrareialistes, que consideraven massa suau la política repressiva de Ferran VII contra els liberals. Les queixes principals es referien a la negativa a restablir la inquisició, a l'indult (bé que molt parcial) atorgat als liberals, a la permanència en l'exèrcit i els càrrecs públics de gent tinguda per liberal i a la relegació dels voluntaris reialistes (els antics guerrillers del Trienni Constitucional), els caps dels quals foren apartats en bloc de l'exèrcit, amb llicència il·limitada, i aviat deixaren de percebre els sous promesos. JUNTES. Organitzacions locals i territorials formades per personalitats rellevants partidàries de Ferran VII (clergues, militars, nobles...) que pretenien canalitzar l’agitació popular contra l’invasor francès. GUERRILLA. Lluita armada irregular de grups de paisans contra l'opressor, sigui un exèrcit ocupant o el mateix poder constituït. La guerrilla té regles pròpies, basades en la preferència per l'emboscada, el coneixement del terreny (preferentment accidentat), la rapidesa de dispersió i de concentració de forces, la complicitat del paisanatge, la solidaritat del grup i una comunitat d'objectius que, com a element de cohesió, són l'equivalent de la disciplina de l'exèrcit regular. La guerrilla, lluita nacional i popular per excel·lència, sol anar acompanyada de reivindicacions socials. LLEI SÀLICA. Disposició que excloïa del tron les dones de les famílies reials i llurs descendents. D'origen sàlic (franc), fou invocada per Felip V de França a la mort del seu germà Lluís X (1316). Vigent també a la corona catalano-aragonesa, fou introduïda a la corona d'Espanya per Felip V d'Espanya (1713). Carles IV intentà d'anul·lar-la, bé que les corts reunides pel seu president Campomanes el 1789 en declararen la vigència. Fou suprimida per Ferran VII en la Pragmàtica Sanció del 20 de març de 1830, fet que motivà la primera guerra Carlina. PRAGMÀTICA SANCIÓ. Resolució presa per les Corts espanyoles (1789), seguint una proposta de Campomanes, per la qual hom no feia distinció de sexes en la successió al tron i derogava la llei sàlica. Carles IV no arribà a publicar-la, però ho féu Ferran VII (1830), quan Maria Cristina esperava la futura Isabel II. Això provocà el plet
• 3.
  3 successori d'onnasqué el carlisme. Després dels fets de La Granja, Isabel II accedí al tron (1833) —sota la regència de la seva mare—, cosa que menà a la primera guerra Carlina. LIBERALISME. Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a dret per a tots els homes. Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei, llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc. Doctrina política sorgida de la Revolució Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX, que defensa la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la sobirania nacional, la participació ciutadana en l'activitat política i la llibertat econòmica. Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s'escindí en dues branques: el liberalisme moderat o doctrinari (de signe burgès i estès durant les revolucions de 1830), defensor de la monarquia constitucional, el sufragi censatari, la sobirania nacional, la llibertat de premsa i la igualtat jurídica; i el liberalisme radical o democràtic (més popular i estès durant les revolucions de 1848), defensor de la república, el sufragi universal, la sobirania popular, la premsa independent i la justícia social. D'aquesta darrera línia de pensament liberal sorgirien, més endavant, els partits democràtics. MANIFEST DELS PERSES. Nom amb què és conegut el document signat per un grup de diputats, encapçalats per Bernardo Mozo de Rosales, que fou presentat a Ferran VII d'Espanya a València (abril del 1814). El manifest demanava la supressió de la constitució i dels decrets de les corts de Cadis, i serví a Ferran VII per a justificar a posteriori el restabliment de l'absolutisme. MILÍCIA NACIONAL. La milícia nacional espanyola fou creada per les corts (15 d'abril de 1814), mitjançant decret, que fou anul·lat per Ferran VII (5 de maig de 1814). Restablerta durant el Trienni Constitucional (1820-23),fou una organització de ciutadans armats, diferent de l'Exèrcit o els cossos de policia, i similar a les que amb els noms de guàrdia nacional, milícia urbana o guàrdia cívica van tenir protagonisme en les grans revolucions liberals europees i americanes. Per al projecte polític liberal, aquest tipus de milícies encarnava la base organitzativa d'un Estat participatiu de ciutadans armats, amb capacitat per a fiscalitzar les autoritats i resistir-se als seus mandats si els consideraven inadequats. PRONUNCIAMENT. Acció que un grup militar executa contra el govern per enderrocar-lo o alterar el sentit de la seva política. És de menys volum que la rebel·lió i la guerra civil, sol produir poques víctimes i ha de triomfar o fracassar en un espai molt breu de temps. És molt propi de societats amb estructures sòcio-econòmiques poc desenvolupades. Són diferents els pronunciaments comandats per generals o caps importants i els dirigits per oficials o classes. REGÈNCIA. Govern d'un estat monàrquic en lloc i en nom del rei. Pot esdevenir-se durant la seva minoritat, per absència seva del territori o per incapacitat jurídica seva. REGÈNCIA D'URGELL. Organisme de govern dels reialistes, revoltats contra el règim constitucional, instituït a la Seu d'Urgell després de la presa d'aquesta ciutat per El Trapense (juliol del 1822). REIALISTES. Nom amb el qual foren coneguts, a partir de les corts de Cadis, els defensors de l'antic règim i, per tant, contraris a la Constitució del 1812 i a la sobirania popular; sovint foren anomenats també absolutistes. A Catalunya els reialistes foren nombrosos, especialment entre les classes privilegiades de l'antic règim i la pagesia pobra. Després de la insurrecció contra el règim constitucional i dels avalots i la guerra dels Malcontents (1825- 27), forniren la base social del carlisme.
• 4.
  4 SANTA ALIANÇA.Tractat signat a París el 26 de setembre de 1815 per Frederic Guillem III de Prússia, Francesc I d'Àustria i Alexandre I de Rússia, del qual havia partit la iniciativa. Si el terme de Santa Aliança ha perdurat és perquè en el llenguatge comú passà a designar l'acció concertada de les potències vencedores de Napoleó per mantenir l'ordre europeu que resultà de llur victòria. SENYORIU TERRITORIAL. El propietari de les terres era el senyor; cedia o arrendava parts d'ella als pagesos, això suposava l’explotació econòmica de les seues terres, que incloïen prestacions personals i impostos en espècie dels vassalls al senyor. SETGE. Encerclament d'una ciutat, fortalesa, etc, per combatre-la i emparar-se'n. Aquest mètode fou utilitzat a les guerres napoleòniques. Girona i Saragossa en són els més clars exponents durant la guerra contra Napoleó a l'Estat espanyol. SOBIRANIA. Qualitat del poder polític d'un Estat o d'un organisme que no està sotmès a cap altre poder. És la font de la qual emana la legitimitat del poder dels qui manen. SOBIRANIA NACIONAL. El poder polític recau en el conjunt de la nació i no està sotmès a cap altra força externa. Els individus que integren una nació deleguen aquest poder que per definició posseeixen i atorguen als seus representants. El principi de sobirania nacional postula que la legitimitat del poder emana de la nació i s'expressa mitjançant eleccions periòdiques. SUFRAGI. Manifestació de la pròpia voluntat en una assemblea, en unes eleccions, en una consulta, etc, per mitjà d'un vot. Perquè un sufragi sigui considerat democràtic i expressió real de la voluntat del poble, el vot ha de ser universal (tothom pot votar), lliure (s'hi pot presentar qui vulgui d'acord amb els requisits legals i es pot votar qui es vol), directe (ja que s'efectua sense intermediaris), igual (el vot de cada persona té el mateix valor) i secret (tothom pot votar qui vulgui sense haver de dir-ho a ningú). SOBIRANIA NACIONAL. El poder polític recau en el conjunt de la nació i no està sotmès a cap altra força externa. Els individus que integren una nació deleguen aquest poder que per definició posseeixen i atorguen als seus representants. El principi de sobirania nacional postula que la legitimitat del poder emana de la nació i s'expressa mitjançant eleccions periòdiques. SUFRAGI CENSATARI. Sistema polític en el qual només poden ser electors els homes amb una determinada renda o amb títols (mestres, llicenciats universitaris, sacerdots...). Exclou les dones i la major part de la població. És un tipus de sufragi que restringeix el dret de votar segons el nivell d'impostos que l'individu paga a l'Estat. TERRES VINCULADES Terres que no eren de propietat privada, o sigui, que no se'n podia disposar lliurement ni es podien posar a la venda. Eren terres vinculades a un títol nobiliari, a l'Església, a un municipi (terres comunals - béns de propis i comuns-) o a la Corona. El propietari de la terra podia treure'n profit econòmic i exercir-hi jurisdicció, però no la podia vendre.